21
mar
09

Empresa

Selis és una empresa amb seu a Sant Dalmai (Vilobí d’Onyar) a la Comarca de la Selva.

Selis és una empresa que neix l’octubre del 2008 amb la voluntat d’oferir a empreses, institucions i a particulars els serveis de traducció, redacció, correcció d’estil i transcripció de qualitat de textos generals i especialitzat, amb experiència sobretot en el camp del dret, de les ciències socials i de l’ensenyament.

Si us adreceu a Selis us atendrà Dolors Selis i Masnou, llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat de Vic i llicenciada en Dret per la Universitat Oberta de Catalunya.

21
mar
09

serveis

  • Traducció
  • Interpretació
  • Transcripció
  • Mediació lingüística  per a empreses i institucions
  • Correcció i revisió de textos.
21
mar
09

serveis de traducció

Traducció

  • Traducció jurada: català/castellà i anglès/espanyol: partides de naixement, matrimoni i defunció; testaments i contractes, entre altres.
  • Traducció de textos generals.
  • Traducció de textos especialitzats: literaris,  jurídics, de ciències socials i humanístics, pedagògics.
21
mar
09

Serveis de transcripció

  • Transcripció d’arxius de so i audiovisuals
21
mar
09

Serveis de mediació lingüística

Selis ofereix un servei pensat per a aquelles empreses que projecten ampliar el seu mercat cap a altres països. Entre els nostres serveis de mediació lingüística us oferim:

  • traducció al català i a l’espanyol de tot tipus de correspondència comercial.
  • redacció de cartes en anglès i en francès
  • interpretació telefònica
  • acompanyament en reunions d’empresa

Mitjançant aquest servei Selis us garanteix una comunicació fluïda i eficaç amb els vostres proveïdors i clients d’arreu del món.

La correcció lingüística i la certesa que quan s’escriu s’està dient allò que realment es vol dir, són garanties d’una bona comunicació. És per això que Selis us recomana també el servei de redacció, correcció i revisió de textos per a les vostres comunicacions en català o en castellà.

03
ago
09

Després d’un any

Ara ja fa un any vaig engegar com a traductora autònoma. No podria dir, en vista dels resultats, que  la decisió hagi estat d’allò més rendible en termes econòmics, però sí que ho ha estat en termes de satisfacció, de saber que faig –gosaria dir «bé»- allò que m’agrada fer.

No crec que cap de les persones que ens dediquem a la traducció com a activitat professional per compte propi, pensem que amb aquesta feina «farem l’agost». De fet, si considerem les hores que podem passar-nos per resoldre una paraula que ens lleva el son, l’exercici d’humilitat a què ens enfrontem cada vegada que se’ns presenta un nou projecte, en haver de reconèixer que no n’hi ha prou amb la noció superficial que tenim de la matèria, i la necessitat de complir els terminis amb prou temps de marge per estalviar-nos imprevistos de darrera hora, ja tenim prou motius per qüestionar si l’esforç s’ho val. I, tot i així, la majoria seguim endavant, perquè ens agrada i perquè sabem que nosaltres responem dels resultats de la nostra feina.

Per tot això, i malgrat alguns dies – diguem-ho clar – sense «vendre una escombra» i gestions aparentment sense resultats positius,  no puc deixar de mostrar el meu agraïment cap a aquells que m’heu fet confiança i donat l’oportunitat de seguir endavant i d’obrir-me pas en un ofici tan engrescador com la traducció.

Salut!

*Nota de la traductora: Sóc conscient que aquest no és un missatge comercial, sinó del tot personal, i potser excessivament sentimental. Als i a les col·legues de professió, us demano que vulgueu disculpar-me’n i que entengueu que no ofereixo res més que una visió estrictament personal a partir de l’experiència viscuda d’un any que m’ha portat moments de tot i que, sobretot, m’ha refermat en el convenciment que cal seguir «picant pedra».

13
jul
09

TOT LLEGINT A LA PISCINA DE SALITJA

Normalment aprofito l’estiu per llegir. La feina de la Universitat ja és acabada i les tardes de piscina, a l’ombra d’una morera, mentre la mainada es remulla a la piscina de Salitja són el moment propici per fer la pau amb la lectura.

Aquest estiu el primer llibre ha estat Tot se’n va en orris, la traducció al català, obra de Bernat Puigtobella, del llibre Things Fall Apart, de l’autor africà en llengua anglesa Chinua Achebe. Aquest llibre va aparèixer publicat en anglès per primera vegada del 1958 i la traducció al català es va publicar l’any 2000 per Edicions 62.

Tot i que ‒com m’ho va confirmar la mirada de la bibliotecària quan vaig agafar aquest llibre en préstec- no estem parlant d’una lectura fàcil, he de dir que aquest llibre m’ha agradat des del primer moment i he de dir també que, com a traductora, fins i tot he sentit una mica d’enveja: m’hagués agradat traduir aquest llibre, però també -i encara més- m’hagués agradat traduir-lo tan bé com Bernat Puigtobella, qui ha sabut no només proporcionar al lector català una lectura amena i interessant, sinó que al mateix temps ha mantingut sempre visible la intenció comunicativa d’un autor que possiblement hagi arribat a escriure a aquesta obra mitjançant un procés de traducció mental de la seva llengua nativa a la llengua habitual d’expressió literària.

Traduir literatura africana en llengua anglesa no és senzill, ja que estem parlant tot sovint -per no dir sempre- d’un gènere que fa referència gairebé en exclusiva a l’experiència colonial i postcolonial d’uns autors i autores formats en anglès i que, tot i disposar d’una llengua pròpia, havien assumit l’anglès com a llengua d’expressió literària, conscients, però, que calia reinventar el llenguatge de manera que reflectís tot allò que l’experiència colonial i postcolonial va representar en la vida de la seva comunitat.

Dic això, perquè, en aquest llibre, tot i que la traducció s’hagi fet de l’anglès al català, cal tenir en compte que l’original és farcit d’expressions idiomàtiques escrites en la llengua ibo, la llengua d’Obonkwo, el protagonista. I ho dic també perquè són freqüents llegendes i relats que serveixen per alliçonar la mainada i els adults mateixos que normalment parlen de contextos que no tenen res a veure amb allò a què el lector català està acostumat.

Davant d’una situació com aquesta, si es pretengués una traducció que fes pensar que s’està llegint directament de l’original, l’opció del traductor podia haver estat la d’adaptar molts passatges i no proporcionar, per tant, escenaris o moments que ens semblen estranys. La decisió, tanmateix, ha estat la contrària i la traducció al català, com també passa en l’original en anglès, fa constantment visible la presència de l’altre, d’aquell a qui es  vol donar a conèixer.

Els protagonistes de la novel·la viuen en un món aparentment, i per contrast amb la nostra pretesa complexitat, molt simple. Justament per aquest motiu, la traducció encara es fa és difícil. No s’adapten les faules i rondalles, i la bicicleta és un “cavall de ferro”.

M’ha agradat llegir aquest llibre -potser ho he fet influenciada pels estudis de colonialisme i postcolonialisme que he realitzat durant els darrers mesos- però el llibre Tot se’n va en orris obliga a qui llegeix a posar-se en la situació de simple observador, sense que pugui entrar a jutjar sobre la bondat o maldat de les pràctiques de la comunitat d’Umuofia. Tot el relat ens presenta fets inimaginables en el nostre context amb total normalitat -això no vol dir que en alguns moments no ens sorprengui-, fins que apareix el xoc entre cultures ocasionat per la irrupció de missioners ì autoritats britàniques a la zona que intenten ‒pels mitjans que sigui‒ fer veure a aquella comunitat que porten segles de vida equivocada.

He llegit el llibre en català i he vist des del primer moment -potser per deformació professional‒ que em trobava davant d’una traducció, però en aquest cas  la visibilitat del traductor era del tot necessària, sobretot ateses les estratègies adoptades per fer-nos veure en cada moment que es pretenia més mostrar l’existència d’una cultura i comunitat, que no pas la domesticació adreçada a proporcionar una lectura fàcil.

*Nota: Tot el que dic en aquest text no té la intenció de crítica literària ni d’avaluació del treball d’un altre. Només deixar constància de l’experiència positiva d’una de les lectures d’aquest estiu.

14
jun
09

Babel

Babel

14/06/09 02:00 – 
miquel berga email protegit // <![CDATA[
document.write( ” );
// ]]>

Des de temps bíblics vivim sota la maledicció de la Torre de Babel. Condemnats a parlar llengües diferents (unes sis mil avui dia), vaguem per la terra condemnats a la incomprensió mútua. O potser no és exactament això. Pensem en el que passa entre parlants d’una mateixa llengua. Si les coses fossin tan fàcils sembla que entre parlants d’una llengua comuna no hi hauria d’haver malentesos. Dita una frase, tema resolt. L’experiència, però, ens diu que la major part del temps que dediquem a parlar amb els altres es dedica a superar malentesos. A vegades un arriba a preferir la incomprensió pura i dura. Almenys així les coses són clares i no cal donar-hi voltes. No ens entenem i prou. La realitat, però, és que ens passem la vida traduint entre parlants d’una mateixa llengua. Parlar, sempre, és traduir. La situació europea –més enllà de les anècdotes electorals– posa en evidència que la llengua dels europeus és la traducció. I cada dia més el multilingüisme és percebut com una benedicció. Si assumim que tota comunicació implica traducció no té sentit desfer-se de cap de les llengües del món. Sense la condemna de Babel estaríem més avorrits que un mort expressant-nos en aquella llengua en la qual Déu comentava la jugada a Adam, allà al paradís: una llengua perfecta, immutable, que s’hauria conservat a base d’evitar qualsevol malentès i en la qual tot s’entendria amb precisió i a la primera. En un entorn comunicatiu d’aquesta mena el gran negoci de Movistar seria impensable. Gràcies al malentès, en canvi, el món es mou. La xerrameca és constant i obliga a la discussió i l’intercanvi, és a dir, al pensament. El que es pugui perdre en l’acte de traduir és només el petit peatge per celebrar el goig de viure en un paisatge lingüístic frondós i d’assumir amb naturalitat que la llengua dels europeus és la traducció. Un influent europeu del XVI, l’emperador Carles V, tenia molt clara la seva estratègia multilingüe: «Parlo castellà amb Déu, italià amb les dones, francès amb els homes… i alemany amb el cavall.»

Darrera actualització ( Diumenge, 14 de juny del 2009 02:00 )

02
jun
09

Presentació del Diccionari del Català Col·loquial

Dia: dimarts 2 de juny del 2009
Hora: 20 h
Lloc: Llibreria L’Illa de Mollet del Vallès (av. Llibertat, 20)L’obra està elaborada per Departament d’assessorament lingüístic de les emissores del Grup Flaix. Recull 2400 paraules i expressions que acostumen a generar dubtes sobre la seva correcció i que, sovint, són calcs del castellà.

L’acte, fet en col·laboració amb la secció local de la CAL (Coordinadora d’Associacions per la llengua catalana), comptarà amb al presència de Jaume Salvanyà, un dels autors del llibre, i serà conduït per Marc Rovira.

27
mai
09

Josep Maria Jaumà tradueix Robert Graves al català

Publicat al diari Avui, el 13 de maig del 2009

Robert Graves per sempre

D. Sam Abrams / Poeta, assagista i traductor

Ja el tenim. Finalment tenim Robert Graves en català. Es tracta d’una antologia panoràmica bilingüe, anglès-català, titulada El país que he escollit, de 160 poemes dels 1.202 que va escriure el gran poeta anglès al llarg de la seva dilatada carrera entre Over the brazier (Sobre el braser, 1916) i Complete poems (Obra poètica completa, 2000). La tria i la versió catalana han anat a cura de Josep M. Jaumà, un gravesià de soca-rel i reincident, sota l’atenta i exigent mirada de Lucía Graves, filla del poeta i escriptora i traductora ella mateixa. I el volum ha estat bellament i rigorosament editada per Edicions del Salobre de Mallorca.

AQUESTA EDICIÓ MARCA UNA AUTÈNTICA fita històrica. I no exagero ni faig broma. És una fita històrica perquè finalment posa a disposició dels lectors catalans la producció lírica d’un dels grans genis poètics del segle XX. Subratllo l’adverbi finalment perquè feia literalment anys que es parlava de la importància poètica de la figura de Graves sense que aquest discurs es traduís en fets d’una manera definitiva. De fet, en termes generals, a Catalunya es té una idea excessivament nebulosa de l’extraordinària contribució de Graves a la literatura universal. És cert que existia el ja llegendari comentari de Gabriel Ferrater del 1960: “He provat de fer-me un racó a l’ombra de la branca de poesia anglesa que surt a Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ransom, Graves, Auden”. Era igualment cert que existien antecedents insòlits com Sis poemes (1980), publicats a la revista Cairell en versió d’Àngel Terron; els 17 poemes de Símptomes d’amor (1986) del “padrí” de Lucía, Josep M. Palau i Camps; i D’amor. Trenta poemes (1991), del mateix Jaumà. Però Graves continuava sent, en definitiva, l’autor de la novel·la històrica Jo, Claudi i, a tot estirar, el gran pensador literari i cultural darrera La deessa blanca. I poca cosa més.

LA REALITAT DE LA QÜESTIÓ és molt diferent. Sense Robert Graves no podem entendre una de les parcel·les artístiques més importants del segle XX i del desplegament de la modernitat: la poesia. Robert Graves és una baula indispensable en la cadena de la gran poesia moderna del realisme líric que arrenca amb Hardy i passa per Yeats, Frost, Auden, Larkin, Heaney i arriba, ampliada, fins als nostres dies. Per una altra banda, cal constatar que Graves ha influït directament en poetes catalans moderns i contemporanis com Gabriel Ferrater, Joan Margarit, Francesc Parcerisas, Ponç Pons, Àlex Susanna, Jordi Llavina i Jordi Julià. No sempre s’ha entès la modernitat de l’obra de Graves ni s’ha vist la seva extraordinària esfera d’influència. Ara sí que podem.

EN UN LLIBRE DE CRÍTICA LITERÀRIA de l’any 1929 Graves explicava la seva teoria de la modernitat. La modernitat arribaria en dues fases diferenciades. La primera seria una onada de reaccions més aviat extravagants contra el baix to de la poesia de l’època. Aquestes reaccions extravagants incloïen autors com T.S. Eliot i E.E. Cummings, i moviments com l’alta modernitat i les avantguardes. La segona fase seria la recuperació de la tradició poètica central, això sí, sanejada completament per les propostes iconoclastes. Les propostes iconoclastes s’esgotarien, perquè només servien un propòsit terapèutic. Es reprendria la tradició “refrescada”, amb més exigència intel·lectual i artística, amb més capacitat creativa i imaginativa. Aquesta era la proposta de Graves: la tradició enriquida i renovada, però una tradició moderna. És molt possible que estiguem entrant, ara mateix, en la segona fase que anunciava Graves. I, en aquest sentit, com va passar al seu moment amb les famoses traduccions de Kavafis de Riba, Ferraté i Solà, aquestes versions de Graves poden servir de gran impuls creatiu en el marc de la literatura catalana actual.

AQUESTA MAGNA ANTOLOGIA DE GRAVES ens permetrà, a més, entendre d’una vegada el paper que Mallorca i Catalunya van jugar en el desenvolupament de la seva obra. Recordem que hi va viure un total de 46 anys entre el 1929 i el 1985, anys absolutament crucials per a la seva obra, anys crucials per a la seva vida personal al costat de Laura Riding i, més tard, el gran amor de la seva vida, Beryl Pritchard. L’entorn humà i físic de Deià va ser un dels estímuls més importants que van permetre que Graves portés a terme una de les revolucions culturals més ambicioses de l’era moderna. Graves, completament sol, va rearticular la tradició judeocristiana i grecollatina, perquè necessitava un substrat cultural renovat. Com Friedrich Nietzsche, Graves va necessitar reiniciar la cultura occidental. I això ho va poder fer perquè Mallorca li ho permetia. Deià va ser fonamental en el creixement de l’obra del gran poeta amorós del segle XX. Els títols de poemes com La platja i Sota les oliveres són només petits indicadors. Quantes vegades Catalunya no ha influït decisivament en les carreres de grans artistes de fora? Però massa fàcilment Catalunya renuncia a aquest patrimoni internacional i universal i, per això, per citar només dos exemples, no disposem de traduccions dels decisius escrits mallorquins de Gertude Stein ni dels barcelonins de Pinkhas Sadé.

EN AQUEST SENTIT, aquest llibre de Graves es pot considerar un acte de desgreuge. L’obra de Graves va ensopegar amb molts problemes de recepció, que van de les exigències morals de Marià Manent a les acusacions d’assassinat de Carles Riba llançades per Blai Bonet, passant per l’enveja mal dissimulada de Josep M. Llompart i el seu comparsa Vicent Andrés Estellés. Sortosament ara superem tota aquesta barrera d’incomprensió amb un bon “adéu a tot això” en el més pur estil gravesià. I que el llibre sigui publicat precisament a Mallorca és un gest ben significatiu i modèlic de superació de feixugues càrregues o llegats del passat.

I TAMBÉ HEM DE RECORDAR QUE L’EDICIÓ del llibre té un altre element molt significatiu i modèlic: el fet que estigui publicat per una petita editorial de Pollença, a Mallorca. Amb aquest llibre especialment Edicions del Salobre ha fet una aposta radical i contundent a favor de la gran literatura, la literatura que molts i molts lectors volen llegir en lloc de la infinitat de llibres mig cuits que circulen pel mercat inflats per un aparell empresarial i mediàtic. Edicions del Salobre sap que el futur del món de l’edició passa per estar molt més a prop del bon lector i mimar-lo. En això s’anticipa al seu temps i tenen tota la raó del món.

TENIM ROBERT GRAVES. PER SEMPRE. I tothom hi ha sortit guanyant. A veure si ara serem capaços de fer-ne un bon ús.

26
mai
09

Anna Casassas parla sobre una de les seves traduccions

Cicle ‘Camaleons o la màgia de l’ofici de traduir’

Inici:27/05/2009 – 19:00

Una nit que no havia sortit la lluna. Anna Casassas parla sobre aquesta traducció.

Conferència d’Anna Casassas sobre la seva traducció d’Una nit que no havia sortit la lluna, de l’autor xinès Dai Sijie.
A la Biblioteca Pública de Tarragona. Fortuny, 30.




Arxius

Categories


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.